Opinió
A l’amic Joan Colet
Amic Joan, això és el que hauria volgut dir davant dels teus amics i ciutadans del teu poble. Et vaig conèixer fa més de 35 anys. També a la teva esposa Pepi i a la teva mare, Salvadora. Eren uns altres temps, on la Platja de Calafell Platja, sobretot a l’estiu, era per a mi un lloc d’estiueig.
Les primeres converses ja van ser, com no podria ser d’una altra manera, a la platja, a la terrassa del teu establiment, un lloc esplèndid. I saps què et passava ja pel cap? Doncs que Calafell necessitava tenir referents nous, com per exemple un monument al Pescador. També em parlaves del teu ídol, Carles Barral.
Recordo que feies de corresponsal de premsa. De fet, de seguit vaig captar que eres molt inquiet i sempre amb ganes de conèixer gent que t’aportessin novetats o històries divertides per a tu. El teu establiment ha estat durant molt de temps un lloc on has conegut molta gent amb qui passar-hi una estona, sobretot parlant de cinema, llibres, teatre i, com no, de política.
I una cosa va portar l’altra. Als inicis de la democràcia, vas obtenir el teu lloc de regidor per la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya. I com has tingut una trajectòria pública, voldria deixar palès el que has deixat com a llegat al teu estimat Calafell.
És possible que em deixi coses, però les més rellevants són: el Teatre Auditori, al costat del pavelló Joan Ortoll; la biblioteca Ventura Gassol, al mateix indret; i el monument al Pescador, davant de casa teva, al Passeig Marítim de Sant Joan de Déu.
De totes elles, el que voldria destacar és la biblioteca, doncs sé el que vas patir per aconseguir-la. En sóc testimoni. Recordo quan et vaig acompanyar a Barcelona, a entrevistar-te amb el director general de Biblioteques i, estant al vestíbul del Palau Moja, em comentaves: “Avui no marxarem cap a casa, Jordi, fins que aquest que ens ha d’atendre no em digui que sí”. Recordo com ens deien que no podia ser perquè la biblioteca l’havíem de fer en un primer pis i això no complia amb la normativa de barreres arquitectòniques. I vam respondre que no seria cap problema, que hi posaríem un ascensor i el que fes falta.
Encara recordo ara l’energia i la determinació d’aquell moment. Però el que és important és que, al final, te’n vas sortir i ens van dir que sí, gràcies a la teva insistència després de molts viatges, entrevistes i reunions.
Del Teatre, què he de dir. Probablement és un dels equipaments que més actes ha acollit al nostre municipi: actes culturals de tota mena, polítics, de les entitats, dels col·legis, els Reis Mags i fins i tot s’hi ha celebrat, aquest 2009, l’assemblea de la Federació de Municipis de Catalunya, amb la majoria d’alcaldes catalans, un esdeveniment de primer ordre.
Però l’acte potser més entranyable ha estat la celebració dels 30 anys dels ajuntaments democràtics, ara fa poc més d’un any, amb tots els electes locals i els secretaris de la corporació. És a dir, les persones que han estat els actors i actrius de la vida pública calafellenca durant la present etapa democràtica. Les persones que han posat la cara, els noms i els cognoms a la democràcia recuperada feliçment. En aquest acte, ens vas dirigir unes paraules de reflexió, amb un to entranyable i positiu. I com era costum en tu, preparades i ben escrites.
En quant al monument, recordo les converses amb l’artista, l’escultor Francesc Carulla, que es feien al teu bar. I al final em vas dir que havíem de tenir-ho acabat per Sant Pere. I es va aconseguir. El vam inaugurar per Sant Pere de 1986. Carles Barral hi era i estava molt content amb el monument.
També recordo que alguns vens (sempre n’hi ha d’aquests, Joan) deien que havies col¨·locat el monument davant de casa teva, i a més mirant cap a ella. I jo et deia: “Joan, deixa-ho estar, la gent és així. I és difícil resoldre-ho. Això no és l’important”.
Joan, deixa’m comentar-te també que has estat una persona amb lluita interna i això et duia a tenir les teves reflexions, que de vegades m’explicaves (Poblet, i altres qüestions que aquí no desvetllaré).
Joan, la teva família, la Pepi (quant que t’ha estimat i quant ha treballat per tirar endavant tot), el teu fill Joan i la teva filla, la Bea: saps perfectament quant t’estimen i t’estimaran,
Jo només he volgut deixar alguns dels testimonis que he viscut al teu costat. Vivències intenses i que conservo a la memòria amb un afecte especial. No et dic adéu, sinó fins sempre. Ah!, l’altre dia vaig anar a l’estrena de la darrera obra de teatre de La K-Mama. I com sempre, sensacional. Aquest Mèlich… Fins sempre, Joan.